Blog

Quan tanque els ulls i pense qualsevol cosa per a tu, aleshores, petits o grans, els desitjos és realitzen malgrat que no ho sàpigues. I comprenc  la màgia de l’univers, que la meua fe és feta de paraules i llurs colors els tinc al rebost d’un bes… És aleshores que se m’omplen aquestes mans de

Beveu el líquid pur i transparent, que se us escórrega l’arena de les mans les misèries polsoses, les tristes declamacions. Beveu aquestes il•lusions de cel•lofana: sostenen la petitesa de l’univers, els canvis fútils i adients, també l’afany pels nous colors, que una altra història és factible. Invisibles, dissoleu tota mena de grillons, la pena. El

Escriure poemes a pler, navegar el llac de la memòria, combatre la solitud universal, trencar a trossos l’espill que espera, disparar contra el facebook  i les xarxes, ordenar el neguit dels histriònics, prendre consciència del temps, caminar a contracorrent del telediari, llegir a Fuster quan no s’estila, fer l’estúpida declaració de la renda, identificar botxins