Biblioteca

Som animals, intel·ligents, però animals. Amb sentiments, però també animals i no podem ni hem de negar-ho. Som animals intel·ligents que ens apropem a l’escriptura amb multiplicitat d’intencions, d’esperançes, de projeccions. És una sort o benedicció adonar-se que som efímers, caducs, com petits cristalls de calcantita dissolts per l’aigua. Com en certes espècies, els escriptors

Vine-te’n amb mi. Caminem pels paratges que sempre ens han estat eterns. Parlem lliures,  manifestem la força del nostre viure. La vertadera Realitat és el resultat de l’edificació de la teua Vida. Resisteix tota mena de meteors. I indiferent a modes, poètiques d’emergència i èxit modula la petitesa íntima del teu jo. Al capdavall, tan

L’escriptura és un exercici contra natura. S’exerceix en la més íntima solitud tot i que el món pot esclatar a la teua vora. Inicies l’aventura i confies, optimista, amb la mirada dels altres. I els creus quasi passant-te els fulls virtuals dels teus escrits-, però lentament una boira s’escampa i et trobes orfe de contactes

Vingueu tots ací i feu-me costat. Doneu-me alfals i pomes, aigua pura i ben fresca… Que els rellotges trontollen: puden els actes d’aquests homes grisos.   Cavall de glaç, amb aquesta crinera hem de cremar les mentides quan parlen: menystenen la veu dels altres, la vida sense escrúpols, ments obtuses de granit.   Que l’atmosfera

Resta prou clar que tota creació és una decisió que malgrat un alt percentatge de voluntarietat, no sempre és fruit d’una consciència directora. Els clàssics afirmarien que en tota Weltbild la voluntat és una condició hipotètica, més aleatòria que no pas necessària. L’eterna complementarietat entre raó i passió, entre construcció i intuïció. En el procés

Entre les restes del naufragi, la carta d’una baralla intacta: el cavall d’espases anava a bord. Crineres i flors com a espectres d’una primavera freda i amarga. suren en l’oceà del silenci. La nit garbella constel.lacions i els crits desesperats dels navegants són reixes d’acer en el desert. Udolen els llops en el sofà, els

Digues la veu invisible que no dius. Així desfarem les boires i pors que engrillonen. Abandonar-me als teus ulls, veure’m envoltat per la llum interior si panteixes en llegir allò que no he escrit i que em furtes dels llavis. La bellesa existeix no per allò que dic. La bellesa existeix perquè habite els palaus

I ve la mort i ve la vida I el piafar de les constel·lacions És la dèbil traducció d’anhels més purs Cavalls que s’han reclòs al nostre palmell Mentre gira el món al teu voltant I les blanques crineres s’ofereixen En sacrifici.   Vosaltres exigiu un cel més ample Però sabeu en el més íntim

El paper immaculat enregistra signes, símbols, l’experiència íntima d’una persona, un tros de vida. Però el vertader escriptor moltes vegades possibilita la pèrdua, s’engronsa en àmbits tan privats que considera més poètic oblidar-los. En la ment del creador una pàtina d’ones esborra enunciats, frases: és la lluita d’eros i thanatos, la llum crepuscular en una