Apunts sobre literatura i de creació literària
A la dona dels núvols… Digues, què existeix al teu cap? M’agradaria dibuixar -pura imitació- la nuesa d’aquestes roselles, el somniar dels llavis teus ara imaginat… No em malinterpretes. Què passa pel teu cap quan sóc l’amo d’un cos adormit i no em calen permisos per apropar-me? Puc deure’t l’amor futur? I el present, finirà? […]
No em malinterpretes Llegeix més »
(Als afectats per l’ERO de Ràdio 9) De quan la vida no et besa a la boca i vénen les usures a morar-te la casa i a bregar-te el cos de quan no treus la ràbia a bocanades de desig sinó de por i ja no crides amb el llavis oberts el nostre evangeli. De
La radio sense tu Llegeix més »
Ara et diré d’on véns, maleïda cançó desposseïda. Véns d’una cursa estranya i ets anatema, véns de la ferocitat obscura que fecunda les nits, de la sang que amera les pedres, del riu sense lluna que udola. Véns de la catástrofe i del cim, de la voracitat que mossega els mots en silenci, de la
Cavall trencat, XXIV Llegeix més »
Ara us diré d’on vinc. Vinc de les cendres d’Auschwitz de l’herba que va segar Atil·la del ventrell esbudellat del corder el dia del sacrifici al temple d’Apol·lo de l’enveja del Sàpiens envers el Neandertal. Sóc innombrable perquè incloc l’infinit dins cada límit. Ara us diré d’on vinc. Vinc de les turbulències celestes a mil
Cavall trencat, XXIII Llegeix més »
Els noticiaris creuen mostrar-nos la veritat, la xarxa manifesta l’orgull i l’absolut. Com un cadàver la política! Jo volia dir-te el tou fulgor del dia quan no ets, els capvespres de vellut, intangibles… aquesta solitud sense les flors, el tacte dels ulls buits que no et senten, que no vull perdre’m als darrers batecs. I
Petit capvespre d’amor Llegeix més »
Als meus amics i amigues de El Pont i El Penjoll Volgueren matar-me, diluir-me en una ombra, imatge d’indecència, volàtil gas. Em digueren cadàver: – Serà fàcil derruir el temple. No gens de llum, ni pa, ni vent. M’injectaren tot tipus de metàl•liques mancances, odis refregats i queixalades de ferro, paraules com presons. Però estel
Cavall trencat, XXII Llegeix més »
Ja ho diu el meu amic Antonio Cabrera en aquest article de El País. En el sofá Me dormí por la tarde, deprimido por el paso tan rápido del tiempo. Me pusiste una manta por encima y te marchaste. No me he movido, no he cambiado de postura por temor a deshacerme. Y has regresado.
Petit homenatge a José Luís Parra Llegeix més »
Quan el llamp incessant de la paraula s’aclama als núvols de rent i aigua, la vida esdevé paradigma de la terra, boca esquinçada en batalles de gesmils. Ací roman la farina i el blat dels somnis, en aquesta despensa de bronquis nus reclamant el somriure dels nenúfars que desconeixen la suor del teu ventre. Crineres
Cavall trencat, XXI Llegeix més »
Amagar, com una necessitat imperiosa, Tots els fruits que ens han sigut donats, Perquès és ben cert que no mereixem res I som els dipositaris de tot. En els meandres del riu de la vida Que ens porta a dalt del vaixell De la nostra estupefacció, Portem la càrrega que ens fa més humans. Són
Cavall trencat, XX Llegeix més »
Sóc el vostre amic, aquell poltret que ha crescut pels mots, a la vora dels vostres somriures. Com puc dir t’estime, papallona? Sempre ens has dut l’aroma dels lilàs la memòria benefactora de l’aigua i, malgrat els parèntesis, la llum dels mots en abril, el treball silent de l’heura. Agafa’t de la crinera i mou
Cavall trencat, XIX Llegeix més »
