Un somni que no mai s’acaba. Camine pels carrers i tot són aparadors amb l’oferta total. Veig el deambular d‘ànimes anònimes arrossegant tristeses i solituds. Les seues cadenes fan soroll de secretes inquietuds; de tant en tant, alguna persona mig somriu, quasi com atorgant-te un bocí, un petit retall de l’amagada felicitat. On són les

Somnis No dorm. Sí, una gran veritat, perquè em passe les hores somiant. Somie de dia, somie al capvespre i somie de nit, sempre despert. El temps és per mi una simple excusa per plantar llavors de paraules i veure créixer els somnis. Una pedra, una flor, un gest o potser el somriure pausat del

Escoltant peroracions estèrils de polítics que creuen poder salvar la humanitat,                          ahir vaig recordar-te. I per tu, se m’obriren horitzons de núvols, actituds per demostrar-te i anar molt més enllà d’aquest amor tan íntim, particular.                                     Oh bella dona dels núvols, motiu i esperó per projectar-me! Regira’m la sang, perquè no perdré l’esperança.                        Mentre una ànima

Gràcies. Sí, avui volem donar-vos les gràcies per ser-hi al costat nostre, quasi invisibles… Però heu de saber que veiem aqueixa llum iridiscent i irradiada perquè tenim ulls de papallona i captem el temps invertit, el saber fer callat, la vostra bondat que, intermitent, parpelleja. La vostra presència és dintre nostre quan repasseu notes, factures

És a l’obertura de la caverna on recorde aquell vent, sí. El recorde, suau. Recorde la llum desemperesint-se sobre la terra humida. La fermesa de les roques i tu, esponerosa. El sotabosc degotejant i humit, com les celles teues en mirar-me. I aquell silenci en què nasqué la pau. Ara, quan tothom parla de guerres