Josep L. Abad

Vespes gronxadores Després de tantes postals escrites, sóc conscient de la meua tasca. He caminat molts metres, quilòmetres diria sota un cel de núvols, amb altes temperatures i vents que m’han acollit. Jana s’ha acostumat al silenci de les passes i mentre camine entre els fraus paral·lels, ella economitza energies travessant petits monticles de pedres

Autoretrat als 56 Cada dia amb el mall de la vida colpege el moll d’aquesta existència que em significa. Treballe amb emoció i voluntat l’oblit que em sotmet, engronse el meus fracassos i somriures, li agafe les mans a la decadència que aguaita, aprenc la provisionalitat que sóc i m’accepte la banda íntima que no llueix.

Encàrrecs   Estic ocupat. M’ocupes un temps. Sóc una ocupació perquè faig sempre encàrrecs amb mans blaves, obertes al temps. Sota les ombres dels fraus escric el teu nom floral. Somrius al sol que fa carasses perquè ho escriga. Bufa el ventijol una quietud profunda, mística, absoluta i corporal. En l’absència teua, del mot libe

Reivindicar la veu Reivindicar la veu amb el silenci. Observar els qui no mai han estimat la seua, pobres pàries oberts al desassossec, a la voluntat incendiària de canalles sofrimats per l’odi. Reivindicar la veu davant els qui, fracassats, projecten la ràbia dins dels cors nets enfront de les aurores. Reivindicar la veu contra les

Incomprensió T’aixeques. Bon dia.  Plou a la dutxa. T’escolte, de lluny, amb el coixí que ens separa els espais. Nosaltres es dissol mentre ens bevem la llet d’avena. Dringuen, entre l’adéu i les mans, les claus. No hi ets. S’evapora la teua olor. Clava el rellotge segons al meu cap. Una lenta separació s’obre amb

Simbiosi Ja saps com d’elemental és el meu viure. Obrir els ulls, respirar, gesticular, parlar, feinejar, qualsevol pensament i acció caminen d’aquest món interior cap al teu. Aquest far de llums al vent és un sentiment que visc i somie. Rere cada corba del text escric el seny que em fa teu. Per tu i

Una pedra                                               A Maite Ferrandis i Antonio Buchó A les mans tinc una pedra. No és gran, ni bella, ni petita, ni irregular. És tan sols una pedra i en ella -m’incloc- cap tot l’univers. Amb ella aprenc a viure els meteors, el pas del temps.  Per ella he descobert que no cal inquietar-se, com

La veu callada Frau a frau trenque la sequera dels mots. Faig rodar pedres i branques inerts –com si d’un riu es tractara- per beure’m la vida. Amarga l’experiència de no dir quan arriba l’hora del silenci al capvespre: les flors de taronger suavitzen el camí. Ningú no ha sospitat mai d’aquesta veu. És en