González Clofent

Escriure poemes a pler, navegar el llac de la memòria, combatre la solitud universal, trencar a trossos l’espill que espera, disparar contra el facebook  i les xarxes, ordenar el neguit dels histriònics, prendre consciència del temps, caminar a contracorrent del telediari, llegir a Fuster quan no s’estila, fer l’estúpida declaració de la renda, identificar botxins […]

Fa temps que el grafit no dibuixa piruetes  perquè treballe en una taula invisible, plena d’esbossos d’aire, memòria i vida. Batalla el cor per tan sols pensar com t’hauré de dir aquest nou perfil d’amor. Sembla que vas a la teua, aliena al diccionari del viure; però no existeix res més fals que aquesta afirmació,

En el llac de la memòria. Enfonsar-se, sotsobrar-hi són habituds que ens restauren Necessitem ofegar-nos per a salvar-nos L’aigua és el nostre element més sagrat El pa és pa, el vi és vi I només l’aigua és vida, suprema i superba vida. En el llac de la memòria es pot bussejar a pler Però cal

Escriure poemes no canvia el món, però trau la brutícia de l’intel•lecte. Escriure poemes no ens dissol el jo, però t’asserena la melangia. Escriure poemes és mirar-te a l’espill i veure, encara, la voluntat de tendresa. Escriure poemes és com l’horitzó lliure on reprenen els cavalls la galopada. Un poema ens escriu el món enrabiat,

                                                 Ecos que vénen                                                  des del centre com cavalls.                                                  Sylvia Plath Hi ha la terra neta de cavalls, un poema de Lorca a trenc de juny, el  ventall de colorins que agitava un pressentiment fosc. Hi ha una espasa besant la nit, la tarongina perfumant les formes, un llac en el centre del desig,

Cavall malparit, cavall desbocat: No necessite del teu galop febril Per a considerar-me viu. He viscut als erms, he viscut als boscos Tinc el somriure còmplice de les truites Que van riu amunt, que van cos endins I tota intervenció humanitària està fora de lloc.   Hi ha cavalls roïns com hi ha bancs roïns

Som animals, intel·ligents, però animals. Amb sentiments, però també animals i no podem ni hem de negar-ho. Som animals intel·ligents que ens apropem a l’escriptura amb multiplicitat d’intencions, d’esperançes, de projeccions. És una sort o benedicció adonar-se que som efímers, caducs, com petits cristalls de calcantita dissolts per l’aigua. Com en certes espècies, els escriptors

Vine-te’n amb mi. Caminem pels paratges que sempre ens han estat eterns. Parlem lliures,  manifestem la força del nostre viure. La vertadera Realitat és el resultat de l’edificació de la teua Vida. Resisteix tota mena de meteors. I indiferent a modes, poètiques d’emergència i èxit modula la petitesa íntima del teu jo. Al capdavall, tan

L’escriptura és un exercici contra natura. S’exerceix en la més íntima solitud tot i que el món pot esclatar a la teua vora. Inicies l’aventura i confies, optimista, amb la mirada dels altres. I els creus quasi passant-te els fulls virtuals dels teus escrits-, però lentament una boira s’escampa i et trobes orfe de contactes