Digues,
què existeix al teu cap?
M’agradaria dibuixar
-pura imitació-
la nuesa d’aquestes roselles,
el somniar dels llavis teus
ara imaginat…
No em malinterpretes.
Què passa pel teu cap
quan sóc l’amo d’un cos adormit
i no em calen permisos
per apropar-me?
Puc deure’t l’amor futur?
I el present, finirà?
No em malinterpretes.
Digues,
ara que no sents
i els ulls són tancats
i m’engronse als teus dits
i t’adore…
Boig -en mirar-te-
aquest miratge de violins
en mans del desig,
aquesta melangia…
Suau, el soroll q he sentit mentre el llegia? El del contacte dels dits amb els pètals de roses, el dels llençols de seda amb el cos nu a la matinada quan pocs escolten…tot un plaer rellegir-lo.
“Puc deure’t l’amor futur? ” Quin grapat de paraules!!!!