(Als afectats per l’ERO de Ràdio 9)
De quan la vida no et besa a la boca
i vénen les usures a morar-te la casa i a bregar-te el cos
de quan no treus la ràbia a bocanades de desig sinó de por
i ja no crides amb el llavis oberts el nostre evangeli.
De quan no t’atreveixes a tastar el buit, el gust amarg que deixa
colpidora la maldat.
D’allà, maldestrament, rebutjaràs amb un últim alé la submissió
que com un somni mut i en blanc i negre
et vol ser l’hoste castigat del temps.
I units, ja saps, amb la paraula,
farem la nova sintonia d’una ràdio sense ells.
Endavant les atxes, estimada Susanna.
Una situació fotudíssima que volen fer-la pagar a un grup de persones (he dit un grup i no a tots) que simplement treballen i han treballat amb honestedat per informar i formar la ciutadania.
Ànims!
Ostres! com s’ajusta al sentiment que visc els darrers quatre dies, amb una exactitud colpidora. Eixe moment de l’últim alé per rebutjar la submissió que et permet alçar el cap i mirar al teu superior jeràrquic i dir-li amb la mirada que ell té el poder però no l’autoritat, que l’autoritat moral la tenim els companys que hem posat dempeus i defensat Ràdio 9 davant els atacs sistemàtics d’anys i anys.
Gràcies per aquest regal sublim