Cavall trencat, XX

Amagar, com una necessitat imperiosa,

Tots els fruits que ens han sigut donats,

Perquès és ben cert que no mereixem res

I som els dipositaris de tot.


En els meandres del riu de la vida

Que ens porta a dalt del vaixell

De la nostra estupefacció,

Portem la càrrega que ens fa més humans.


Són els dàtils del Marroc, les fines espècies orientals,

L’encens i les pinyes tropicals.

Ofrenem al nostre propi déu interior

Tots aquests presents

I esperem que siga benèvol.


És propi dels déus, però, demanar sacrificis

Però un sacrifici és l’única cosa

Que no estem disposats a presentar-hi.

0
    0
    La teua cistella
    El carret és buitTornar a la botiga