És a l’obertura de la caverna
on recorde aquell vent, sí. El recorde, suau.
Recorde la llum desemperesint-se sobre la terra humida.
La fermesa de les roques i tu, esponerosa.
El sotabosc degotejant i humit,
com les celles teues en mirar-me.
I aquell silenci en què nasqué la pau.
Ara, quan tothom parla de guerres i l’odi la nodreix,
tu véns a mi i m’omples novament d’aquella pau,
per tal de compartir-la.
En respirar-la, s’allunya l’estranyesa.
És al teu bosc on aquesta petita vida meua
somriu i batega.
També has de saber que és teua,
heu de saber que és vostra.
Agafeu-la, feu-la créixer.