Escriure poemes a pler,
navegar el llac de la memòria,
combatre la solitud universal,
trencar a trossos l’espill que espera,
disparar contra el facebook i les xarxes,
ordenar el neguit dels histriònics,
prendre consciència del temps,
caminar a contracorrent del telediari,
llegir a Fuster quan no s’estila,
fer l’estúpida declaració de la renda,
identificar botxins de mitja bufetada,
aprendre la desolació comunitària,
votar els delinqüents en les urnes,
visitar l’eurozona i cagar-se en els morts,
decidir l’impossible sense esperança,
parir els fills que no heretaran,
dinamitar el rovell del sistema,
reconéixer assassins en un estadi,
oblidar amors a cop de còlics,
despreciar els bancs i els seus bufons,
acumular pedres I toxines,
rebentar el fetge de la lluna,
sobreviure, a pesar de tot.
Escriure poemes, navegar el llac,
vestir la utopia de blanc.
Això és el somni que perdura
ara que els cavalls són d’aigua.