IV
Oh bell cavall,
plou a ciutat on es cou la desgràcia
i la soledat dels homens rovella
l’esperança. “Escolte el piafar
de les constelacions als estables”
tal com diu Tranströmer, però no res
canviarà sense els mots i la dansa.
Per això cantarem i ballarem
per foragitar les grans injustícies.
Farem la cara roja als miserables
embaucadors amb pedigrí polític.
Fan ganyotes i lladren descosits
però són cartons buits cremats de falla.
Diuen que no hi ha blat, tampoc avena.
Ens tasaran l’aire i la llibertat?
Vetaran els colors del pensament?
Perdrem la veu a martellades d’aigua!
Ara volen acurtar-nos el viure,
ampliar la fam i el dol tan cruel.
Imposen punyals d’acer, la moneda
cilici i convenció dels canalles.
Però cap abús ens desfarà els somnis:
Nens de cors purs somriuran la justícia,
i les milotxes parlaran dels vents.
La vida no és l’atzar d’ una tómbola
i la Terra exigeix mans de llum i roses
per trencar les cabotades d’arena,
l’aridesa dels jous que ens esclavitzen:
Oh bell cavall que esclafes els ullals
de la tristesa!