Pluja de setembre, 10 de novembre de 2011
«Atorgar a la literatura un saludable valor utilitari és una proposició arriscada.» (Catherine Bennet, The Guardian Weekly, 15/07/2011) Llig aquesta afirmació i no puc evitar sentir-me ofesa, com si hagueren profanat els meus preceptes religiosos. I és que la literatura és un fenomen ancestral molt humà que beu de la mateixa font que les religions: l’essència humana, la cerca de sentit de la vida. Seria interessant investigar el lligam entre literatura i religió que es donava al principi dels temps, però ara m’interessa indagar més en la concepció que tenen els escriptors actuals al voltant de la «utilitat» de la literatura. I pose entre cometes aquesta paraula perquè és un concepte brut, contaminat per la tendència mercantilista i utilitària de la societat occidental. Algun intel·lectual diria que és un concepte «postmodern». Jo preferisc parlar de la necessitat de la literatura.
Revisant la meua Carpeta Màgica de Retalls de premsa, m’he adonat de la quantitat de reflexions que es fan als mitjans escrits al voltant d’aquest tema. Podríem respondre a l’autora de l’afirmació amb paraules de Doctorow: «Mire, és senzill: els relats ens ensenyen les lleis de la comunitat i distribueixen el sofriment. A través de les històries, l’individu sent que el seu sofriment pot ser compartit per la resta. El relat porta incorporat allò que la comunitat ha de saber per a sobreviure: aquest és el sistema de coneixement al qual em referisc.» I podríem arredonir-ho amb la reflexió del professor de psicologia Keith Oatley: «Llegir ficció desenvolupa la comprensió social de la gent, així com l’empatia, a la manera d’un simulador de vol. Com més lliges, millor entens els altres.» Sistema de coneixement i activadora de l’empatia serien, doncs, dos valors essencials de la literatura.
Pel que fa a l’empatia, crec que qualsevol lector s’adona que llegint sobre els altres aprén o observa actituds, pensaments, emocions, etc. que el poden fer més conscient de la diversitat interior humana. O en paraules del poeta Luis García Montero: «La literatura ens posa en el lloc de l’altre, ens fa viure en carn pròpia les passions imaginàries dels altres». Per exemple, a mi em va fer aprofundir en les misèries de la dictadura, els efectes de la tortura i de l’exili un relat de Benedetti. És evident que perquè realment un llibre canvie o millore substancialment el sentit de l’empatia d’un lector cal que aquest aporte una certa sensibilitat i obertura de ment. D’altra banda, l’empatia és normal que es produïsca si tenim en compte el fet que, en el fons, deixant a banda les motivacions estrictament d’entreteniment, el que ens motiva realment a llegir és el desig o la necessitat de saber com es manegen els altres en la vida. I el mateix podríem dir del cinema. Com diu el senyor Montero: «La literatura és el major i més bonic exercici de xafardeig, la necessitat d’entrar en la vida dels altres, de comentar-ne els passats, els seus mons rars o comuns. És la millor manera de seguir passant comptes amb la realitat». És a dir, la literatura ens ajuda d’alguna manera a entendre la nostra vida a partir de la vida dels personatges. I aquesta connexió humana va encara més enllà: també ens ajuda a compartir el sofriment, com deia Doctorow. Opina igual l’escriptor israelià Amos Oz quan aborda el tema de la finalitat de la literatura: «Una de les funcions de la literatura de ficció és extraure a vegades de la desgràcia i del sofriment una mica de consol i un pessic de bondat. Com ho diríem? Si no embenar les nostres ferides, almenys llepar-les.»
Anem descabdellant el fil. Connexió. Reconeixement. Compartir. Aquests són els mots clau quan parlem del valor de la literatura. Però per entendre realment com es pot donar aquesta connexió tan profunda cal que indaguem en l’altre valor que he esmentat: la literatura com a sistema de coneixement. L’escriptor Carlos Fuentes pensa que la novel·la és una ferramenta de coneixement (encara que aquest coneixement siga ambigu, intuïtiu i contradictori). Tot el que no ha sigut contat en una novel·la, sembla dir Fuentes, és incomprensible. Per què incomprensible? Per què una novel·la facilita la tasca de comprendre la vida? Javier Marías ens pot ajudar a copsar la resposta: «Igual que altres gèneres ho poden ser de coneixement, la novel·la ho és de reconeixement, ja que ens permet saber coses que sabíem, però de les quals no teníem ni idea fins que no les llegim en una novel·la.» Aquesta és una idea important: la literatura és una ferramenta, no una font de coneixement. Només reconeixem en una obra allò que ja teníem dins de nosaltres, però velat, hibernant. La literatura només fa d’indicadora d’on has de buscar, assenyala, estimula, provoca. Què fa que els autors tinguen aquest poder? «L’única pregunta que importa al voltant d’un llibre», diu Joyce en Ulisses, «és a quina profunditat en l’ànima de qui escriu s’ha originat.» Perquè el vertader objectiu de l’art, en paraules de Tolstoi, és manifestar, expressar la veritat sobre l’ànima humana, expressar aquells secrets que la paraula senzilla no pot expressar. Ana M. Matute definia en aquest sentit l’acte d’escriure: « …és com una cacera, a vegades cap a un mateix, cap a la vida o, en definitiva, cap al ser humà.» La tasca de l’escriptor, per tant, és aquesta: apuntar els conflictes, plantejar-se les preguntes. O com bé diu Philippe Claudel: «Els escriptors tenen la responsabilitat moral de posar damunt la taula les preguntes que no ens volem fer, que ens fan por, que ens és més fàcil no plantejar.» Crec que tots coneixem o intuïm de quines preguntes està parlant, però Ricardo Menéndez Salmón les va formular de manera molt clara: «Em plantege tres preguntes vertaderes que a tots afecten: Per què existeixen el sofriment i allò que anomenem el mal? Quin poder posseeixen l’art i, per extensió, la bellesa, per a afrontar-los? Si no trobe un sentit històric, religiós, ni tan sols biològic a l’existència, per què m’obstine a escriure?, per què no -per exemple- em dedique a ser una mala persona?»
És a dir, la majoria d’escriptors actuals es plantegen el fet d’escriure com una indagació profunda en els misteris i el sentit de la vida, i és per això que el text, com diu Jaume Cabré, «ha de tenir una càrrega moral i vital.» I continua dient que escriure «és una manera de dialogar amb la condició humana, amb la realitat de la vida i de la mort.» Per això afirma que no entén l’actitud dels escriptors que presumeixen de ser banals, que consideren la literatura com un joc. I conclou: «Escriure, com llegir, és una manera de viure. Dit d’una altra manera, pots passar-te la vida escrivint i, si no hi has abocat el teu interior, només has dit paraules. L’ambició de l’escriptor, penso, és la d’haver estat capaç de dir coses». Aquesta tendència d’alguns escriptors a la banalització del fet d’escriure enfront de l’exigència de compromís interior que la majoria d’autors proclamen va ser ja apuntat per Saramago fa un parell de dècades: «Ara molts narradors europeus escriuen com si la novel·la no haguera de tacar-se amb la pròpia humanitat de l’autor per a poder entrar en contacte amb la humanitat del lector. La novel·la ha de buscar l’home, entendre’l i posar-lo en comunicació amb altres hòmens, sobretot mitjançant el reflex de la pròpia personalitat de l’autor en les seues línies.»
Em quede amb aquesta última bella i aclaridora definició de la «utilitat» de la literatura. L’he extreta d’un retall esgrogueït i amb marques fossilitzades de cel·lofana per haver estat exposat en un tauler de suro quan era una estudiant enardida i devota de la literatura i dels qui l’escriuen. M’he fet gran, però no ha canviat aquest entusiasme profund. Fet i fet, interessar-se per la literatura és interessar-se per l’essència mateixa del ser humà.