El 18 de juliol d’enguany, el meu company Manel Alonso feia quatre lletres del darrer dietari (Camins que el temps no esborra) del professor i traductor Vicent Alonso. Acabava el seu article amb aquestes paraules:
Hi ha qui diu que un dietari és un viatge; altres que si és l’obsessió per atrapar el temps deixant constància del nostre pas per la vida. El temps és un pastor que porta les nostres vivències al camp del no-res i de l’oblit. Només la literatura, aliada amb la memòria, traça camins que el temps no esborrarà immediatament.
Em vaig fixar en aquest poètic paràgraf que us he posat entre cometes, on parla d’un pastor que fa que tot desaparega, però també amb l’afirmació darrera que la literatura + memòria són el notari fefaent d’allò que ha sigut real i vital alhora.
És clar que no li ho discutiré, sent Manel un amic estimat en primer lloc, també un homenot treballador per la cultura de moooolt antuvi. Però també li afegiré que en parlar d’aquesta literatura tan sols fa referència a aquella editada en paper.
Fa molts anys i passejant pel meu poblet adoptiu, Manel em mostrava una personal preocupació: «Príncep, en aquest món (és clar, el literari), si no publiques en paper no existeixes».
Existir, existir –pensava– sí que ningú ho pot negar; almenys els qui et coneixen i el veïnat i la família.
I aquella reflexió d’en Manel Alonso m’ha corroborat que fora de certes institucions o associacions literàries NO existeixes, tot i que sigues real i intentes la literatura.
Recorde que molts anys arrere vaig publicar un llibre, poemari titulat L’amor i un altre amic i conegut, el periodista i escriptor Xavier Aliaga feu 8 renglons petits en un racó d’ El País, secció de lletres; tota una proesa guanyada per ell, tractant-se d’un llibre gratuït, obert al públic i digitalitzat. Després silenci…
Des d’aleshores, supose que com la meua persona, poden haver alguns escriptors més que no existim pel fet de publicar digitalment. No existim ni per als crítics, ni per als col•legues (som suportables i oblidables amb extrema facilitat); no existim ni per a revistes o ressenyes del gremi, ni per a filar més prim en trajectòries, ni molt menys antologies. Vaja, de fet formem part dels invisibles reals. I això ens esperona (hom té el dret d’autoavaluar-se i estimar-se, per què no?).
No voldria donar-li la raó a Manel, però potser hi ha un buit que la literatura catalana no arreplega. De fet, a la darrera i V Trobada d’Escriptors de les comarques valencianes (conjunció de Saforíssims i El Pont de les lletres) a Castelló el proppassat 3 de juny, això quasi ni s’anomenà; vaja, fou una fugaç tangent, un estel esborrat del cosmos dels lletraferits. Temps al temps. Parlaren de fer-se visibles, de creure en l’associacionisme i altres històries; sí, no diré que supèrflues, més aviat interessants.
Així i tot, aquest fet no ha de pertorbar els nostres dies, ni tampoc els aprenents d’escriptor deixarem de fer-ho.
L’estima per la llengua que parlem i estimem depèn de moltes altres coses, situacions, moments, valors, experiències, emocions, solituds, amistats i creences arrelades des de fa (al meu cas des de 763 mesos bocabadat amb la lluna que m’observa).
Sí, la literatura lliure, aqueixa digitalitzada que és a l’abast de tothom interessat al moviment d’un clic de ratolí és evanescent. Per això mateix me l’estime: no exigeix res, s’ofrena sense contrapartides, panteixa i batega allunyada de presentacions faraòniques o íntimes que també poden ser valuoses; no compra, no demana almoina als editors, no ven, no desitja el col·leccionisme de premis.
Sí aquesta literatura existeix tot i el silenci.
En la més absoluta intimitat tan sols tinc un retret: voldria llegir allò que els meus companys de paper publiquen i que no mai tindré, tot i sabent i que tard o d’hora esdevindran pasta de paper triturada i que ningú mai llegirà abans de ser reciclada, quan hauria pogut ser regalada per a altres ments àvides d’emocionar-se. Ni les Universitats valencianes coneixen els seus autors; coneixen alguns autors. I tampoc tenen l’obra dels seus escriptors on bussejar estudiants i encuriosits.
Esperem que la literatura gravada amb tinta i la literatura digital amb la memòria, no s’esborren; encara que evanescents, ens cremarem digitalment en aquest petit cosmos literari que esdevindrà amb els anys una humil flamarada.
Fa temps, ens ho digué un poeta exiliat:
Digues la veu invisible que no dius./
Així desfarem les boires/
i pors que engrillonen./
Abandonar-me als teus ulls,/
veure’m envoltat per la llum interior/
si panteixes en llegir allò/
que no he escrit/
i que em furtes dels llavis./La bellesa existeix no per allò que dic./
La bellesa existeix perquè habite/
els palaus de la teua mirada./
Tremola la llum de l’amor/
i aquesta és l’única herència/
i miracle possible:/
compartim-la amb els altres./Josep González Clofent