Poema d’amor en dos temps. Joan Garí

Només diré que era rossa i tenia els ulls clars. Tal dia va fer deu anys, de tot plegat, i la cosa no mereixeria més despesa de temps, ni d’energia. Però resulta que els afers del cor són més insidiosos del que un mateix està disposat a reconèixer. Hi ha això, l’amor passatger de joventut que va deixar, com els calamars, una insospitada seqüela de tinta per a la posteritat. Era conscient, ella, del que provocava el seu desdeny? No en són mai, de conscients. Actuen així, i prou. Però llavors apareix el teu petit jo de poeta, i la catàstrofe ja no té remei. En cadascun de nosaltres hi ha un versaire amagat: només cal que ens percudeixen la fibra adequada, que tendeix a ser, segons una tradició de contrastat prestigi, una fibra cordial i absolutament neuràlgica […]