Cremant llenya
Vaig pel tros irregular, d’ací cap enllà, sortejant tot tipus d’inclemències emotives que fa la vida.
Hi ha cops que restaria quiet i no em mouria, com l’esquelet ho fa a la terra, com aquell bocí de cor glaçat en l’àlbum del sentiments que vàrem viure, llenya seca que atià el foc.
Altres vegades les poderoses flames, no podrien esborrar del cos totes les tempestes viscudes de la nostra supervivència.
Avui, novament, arreplegue entre els fraus les branques i fulles de la poda quotidiana. Agimponar-se, redreçar-se, fer tentines, gatejar tots els verbs, conjugar-los, infinits, com tu.
Ells restauraran cada cèl·lula d’amor per renovar-nos lliures, independents.
I així forçar-nos -contra els meteors diversos de l’existència- com l’au fènix que en nosaltres sempre existí, existeix i per humils i trencadisses lletres, ens sobreviurà.
Has de creure’m, jo sempre ho he sabut: no hi haurà mai res que engrillone la llibertat viscuda dels nostre amor.