Sempre vaig molt davant vostre, estimats lectors. Quan vosaltres llegiu l’escrit , no és que l’haja oblidat, però han passat massa dies des que em saludà i el mire a aqueixa distància que ens l’allunya de les presses i el desig.
Sí, m’hi identifique; però d’altres llocs m’anuncien les paraules amb els seus carrers i terrats, amb balcons i un sol que fa repicar les campanes, mirades i persones diferents.
No cregueu que és ben fàcil connectar els nostres mons.
Però aleshores, un moviment tan senzill com mirar el cel, de nou ens uneix. Perquè alguna volta el mirem.
M’he acostumat a mirar el cel dels altres, amb les llums i les ombres, car les meues també són així.
Sóc un home ordinari, però amb paraules per baluard!
No m’amaguen, ni em defensen; hi trobaràs recer si amb els ulls nets les dius i t’habiten.
Vet aquí aquesta pau humil que vull transmetre’t.