La primera vegada que vaig ensopegar amb un text literari de Vicent Pallarés va ser quan, com a membre del jurat d’un certamen literari, va caure en les meues mans l’original de L’heretgia amagada. Aquesta novel•la sobreeixia entre totes les altres obres presentades, i ho feia pel domini del llenguatge, per la capacitat de fabulació i el gran ofici que l’autor demostrava. Aleshores Vicent Pallarés era un escriptor del qual poca cosa se sabia, sense a penes obra editada, però que ja tenia una veu sòlida i personal. L’heretgia amagada era una novel•la en què Pallarés, portat per la fantasia, situava al bell mig de la serra de l’Espadà, potser a l’espai que en un temps ocupà l’antiga Suera, una ciutat arrianista que s’ocultava en un regne catòlic que amenaçava no sols la secta sinó la vida de tots els seus habitants.
Dècades més tard, Vicent Pallarés, després d’haver obtingut alguns dels premis de narrativa més importants del País Valencià i d’haver publicat més d’una dotzena de títols, ens oferix, aquest 2014, un recull de relats, Masculí plural (Viena edicions), amb els quals va obtindre el XXXIII Premi de Narrativa Curta 25 d’Abril-Vila de Benissa 2013.
Vicent Pallarés és un d’aquells autors que han sabut construir-se un llenguatge propi, alhora que una manera personal d’enfrontar-se al fet narratiu, la qual cosa, amb el pas del temps, l’ha dotat d’una veu narrativa dúctil i amb un gran caràcter.
Masculí plural està conformat per quinze relats presentats de menor a major extensió, buscant un ordre ascendent que el lector agraïx, a través dels quals ens presenta una galeria de personatges protagonistes que tenen en comú el fet de pertànyer al sexe masculí, però no per això els personatges femenins estan relegats en el relat o ocupen un paper insubstancial.
Són personatges marcats per la història, per la cultura, per la seua personalitat egocèntrica, pel desig, pel desamor i, sobretot, per la seua condició de mascles, o dit d’una altra manera: per eixe penjoll (alguns dirien que trist) que tenen entre cames.
Vicent Pallarés Són personatges potser atípics, però no per això únics, ja que els podríem trobar jugant a les cartes en un bar, passejant per la platja, o en la barra d’un club de carretera. Els contes són retrats individuals en els quals Pallarés no ha volgut caure en els tòpics ni ha pretés inventar prototipus. Vicent Pallarés, que és un home vital, sociable, els ha extret segurament de la realitat que l’envolta, la seua mirada mofeta els ha capturat per a fer a través seu, d’una manera divertida, una crítica mordaç a la societat.
Els quinze relats estan escrits amb ironia, una ironia fina de vegades, però en ocasions amb grans de sal grossa necessària per acabar de rematar com cal la narració. Hi ha també humor, un humor de vegades àcid, altres potser més subtil, que invita al somriure còmplice quan no a la rialla maliciosa.
Així i tot, com un bon jardiner, Pallarés mai no deixa de cuidar el llenguatge. Sempre ha estat, de fet, un home preocupat per la correcció de la llengua emprada, pel nivell del seu registre escrit, el qual ha sabut dotar d’agilitat, genuïnitat i transparència. En Masculí plural, per a donar als relats un toc d’oralitat, adopta expressions col•loquials i frases fetes, com si haguera volgut traure-li seriositat i transcendència a allò que ha escrit per a donar al lector la sensació que l’escriptor li ho està contat en la barra d’un bar o en una sobretaula, entre cafés i copes de conyac.
No hi ha cap relat que sobre en aquesta galeria d’individualitats masculines. N’hi ha que són senzills i contundents, com ara Contrasentit i Genialitat. N’hi ha de més elaborats, com Contrapunts, en el qual Pallarés enfronta en dos monòlegs interiors dos personalitats contraposades. N’hi ha que són una crítica aguda i mordaç a una manera d’entendre la masculinitat i fins i tot l’espanyolitat, com ara Tauromàquia. I hi ha al darrere de tots ells un home que estima el seu ofici de contador d’històries, que sap captar l’atenció del lector i seduir-lo.