Quan tanque els ulls i pense qualsevol cosa per a tu, aleshores, petits o grans, els desitjos és realitzen malgrat que no ho sàpigues.
I comprenc la màgia de l’univers, que la meua fe és feta de paraules i llurs colors els tinc al rebost d’un bes…
És aleshores que se m’omplen aquestes mans de margarides, que planes anònima en l’alba obscura dels ocells…
Quan tanque els ulls em ve la llum i s’esdevé la claredat, la permuta de la distància estúpida de la carn.
Incrèdula d’amor, els cignes t’ofrenen la bellesa i el ventijol -melodia del capvespre, se t’acosta amb secrets.
I tu no creus, i no veus els petits signes i no mires les finestres d’aquests mots.
Mentrimentres, m’enroque en ‘un tren d’atzars i temps passats, en un petit diari que em mena cap a “una altra dona meua de paper”.
Perquè no res d’allò que diga o faça restarà inútil.
Tot cerca el complement: amb els anys cremaràs amb la mirada.
(Cambrils-Mascarell, 1984).
Fragment de “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”