Tot el que tinc de tu es redueix a un somni, al silenci absolut. És per això que convoque els mots -fils invisibles de la carn vital- per desfer la volatilitat tan gran de la tristesa.
La realitat que ara ens venen tan sols és farsa, un constructe vil que volen fer-nos creure i, a més a més, esterilitza el viure.
És esmolar els ganivets del vers i aquests fantasmes desaparéixer.
No és falsejar la realitat, inventar-ne una nova: és ser artífex de la meua pròpia vida. A mà dreta creixen morades les paulònies. A mà esquerra l’esponerosa ginesta. A 100 metres per davant, tu camines aquest mar de núvols meus. Els mots -papallones en la pluja- sempre et seguiran.
Al temps de la vida només hi ha vida i, per escriure, has estat la meua vida.
Tot el que tens de mi és un jardí de mots… I dic el fruit d’un bell amor.
(Fragment de “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”).