EL vers no té el monopoli sobre l’escriptura poètica. No cal dubtar-ho malgrat l’aparent solitud en què treballa el poeta. Acostumat als cims on tant el sol com les tempestes li foraden l’interiors dels ulls, ell ha d’escriure per convocar la bellesa. Perquè un poema és un artefacte improvisadament pensat, jazz d’una veu suggerent que demana una imperceptible tècnica acurada.
Així doncs, cal practicar el respirar de les papallones. És quan l’ombra d’un vers et frega el cor que els deserts més cruels tremolen.
(Fragment de “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”).