Per Llorenç Capdevila, El Pou de la Gallina, desembre 2011
Vicent Usó, La mà de ningú. Barcelona: Proa, 2011
El valencià Vicent Usó, dues vegades finalista del Sant Jordi i amb un corpus narratiu iteressant, acaba de publicar una peculiar novel·la negra. La mà de ningú (Proa, 2011) és una novel·la d’aquelles que, com se sol dir, atrapen el lector. Potser algun dels habituals del gènere trobarà que s’entreté una mica massa en els detalls superflus, en la descripció de gestos i situacions; i potser algun altre se sentirà molest per no trobar-se amb una trama linial, amb un protagonista clar i amb una mica més de sang i fetge, però el cas és que a mi em va atrapar fins a la darrera pàgina.
Es tracta d’una història situada a França i protagonitzada per sis personatges: un vell pagès que fuma d’amagat i que no vol sentir dir res sobre deixar de conrear la terra; un transportista d’origen balcànic, brut i gras, que parla amb una amant imaginària; un senegalès que ven pel·lícules pels carrers de París i que no sap on passarà la nit; una okupa desarrelada i generosa que es guanya la vida fent malabars; una dona maltractada que fuig d’un passat fosc i es refugia en una gran mansió on acaben de contractar-la com a serventa; i un metge vidu que estima amb bogeria les seves dues filles petites i treballa fent un horari força intempestiu. A banda d’aquests sis protagonistes tant diferents i aparentment desconnectats, per la novel·la també es passegen altres personatges prou interessants, com un policia malcarat i arrogant que s’assembla a l’actor Jean Reno com si li fos germà bessó, o la mestressa d’un dels cellers més prestigiosos de França. Justament la clau del suspens que aconsegueix crear Vicent Usó, allò que ens té enganxats capítol rere capítol (cadascun focalitzat en un personatge), radica en descobrir quina relació tenen tots plegats amb una mà seccionada a l’altura del colze que apareix en un camí del camp en plena Normandia. I, arribats aquí –titlleu-me, si voleu, de provincià—, he de reconèixer que se m’escapa el motiu –si és que n’hi ha cap— pel qual Vicent Usó situa aquesta història a França i no en uns escenaris més propers.
Des del principi, però, i gràcies a l’atmosfera creada per l’autor, un intueix que tot plegat amaga una realitat fosca i sordida. Mostrar aquesta realitat, encara que sigui supeditant-la a una trama de misteri i a un final sorprenent, és –i ha de ser— l’objectiu de qualsevol novel·la negra que vulgui ser digna d’aquesta etiqueta. I crec que La mà de ningú ho aconsegueix.