Pluja de setembre, 13/12/2011
És la poesia un salconduit per a accedir a l’inefable, al reialme de la Veritat i la Bellesa? Posseeix el/la poeta cap do innat per a transformar en paraules el coneixement que poua en aquest món superior? És el/la poeta una mena de mèdium? És la inspiració un xiuxiueig dels déus?
Els grecs antics sabien la resposta a aquestes preguntes d’una manera molt natural i desacomplexada. Afirmaven l’existència de la inspiració, en el sentit que un poeta no pot obtindre de si mateix el rendiment i fins i tot és incapaç de fer res, llevat que un esperit diví coopere amb ell i li diga el que ha de dir-li. Els grecs van acceptar el fet de la inspiració i el van atribuir a la presència celestial de la Musa. Reconegueren que quan aquest ens diví es presentava, el seu treball assolia la plenitud i tenia una diferència quasi radical amb tot el que escrivien per un mer acte de voluntat. I aquesta relació de l’artista amb un món superior va fer que la paraula immediata que empraren per a anomenar l’art fóra sophia. El bon poeta, com el bon pintor, era un home savi, la saviesa del qual estava en el coneixement dels camins dels déus i de la manera d’usar els seus dons. És clar que la creació de l’artista és en gran part conseqüència de la seua voluntat i esforç personal, però el que crea tendria molt poc valor si no fóra suggerit i sustentat per alguna cosa que ho transcendeix.
Els celtes irlandesos dels últims segles abans de la nostra era anaven més enllà en la concepció del poeta com a home savi connectat amb un coneixement superior. Els Filidh o File eren els poetes suprems, els coneixedors de les lleis i els jutges, els recopiladors de la història del clan i de tot allò que es coneixia, a més de coneixedors i executors de la màgia. Tot unit en una sola persona els feia ser temuts fins i tot pel mateix rei. Eren els personatges més poderosos de la cort després d’ell. Gràcies a un llenguatge secret podien entendre’s entre ells i conspirar sense que ningú fora de la casta poguera assabentar-se del que deien. Van gaudir d’aquests privilegis i consideració fins que un rei anomenat Conor Mac Nessa va dividir els seus poders: els Druidh s’encarregarien de la màgia i els Brehons d’administrar les lleis. Els File quedarien relegats a simples poetes de la cort.
Però són els poetes del segle XIX els que més han influït en la difusió de la idea de la poesia com a font de coneixement i la consideració del poeta com a intermediari d’aquest món ideal de Bellesa i Veritat pures. Percy B. Shelley, poeta romàntic anglés, proclamava la funció social de la poesia i el rol profètic del poeta. Per a ell no hi ha distinció entre poeta i filòsof: la poesia prefigura altres modes de pensament: «La poesia és, en efecte, una cosa divina. És alhora el centre i la circumferència del coneixement. I és, al mateix temps, l’arrel i la flor de tota la resta de sistemes de pensament». La imaginació com a instrument de coneixement més elevat que la raó. Per a Shelley la poesia realça la vida, exalta la bellesa, transmuta tot el que toca i diu la veritat «despullant el món del vel de familiaritat i descobrint la bellesa nua i dorment que és l’esperit de les seues formes». La poesia neteja la nostra percepció interna de la pàtina de familiaritat que ens obscureix la meravella del nostre ser. Crea l’Univers de nou. En aquest sentit, el poeta és un alliberador i un explorador; una mena d’heroi, un líder i representant de la societat, atés que és qui li mostra indicis de la Bellesa pura i «salva del deteriorament les visites de la divinitat en l’home».
De tots els nostres poetes, Maragall és qui afirmà amb més vehemència aquesta concepció sublim de la poesia: «Poesia és l’art de la paraula, entenent per Art la Bellesa a través de l’home, i per la Bellesa la revelació de l’essència per la forma. Forma vull dir l’empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador». El poeta és, doncs, l’intèrpret d’aquesta bellesa ideal, és qui sap el camí cap a l’essència de les coses, com una mena de mèdium entre el món diví que es manifesta en la bellesa natural i la resta dels mortals. Per a Maragall —i ací coincideix amb altres escriptors del segle XIX com Poe i Bécquer— la poesia és una força en certa manera superior a l’acte d’escriure poemes, un ideal de bellesa i d’harmonia la totalitat del qual tan sols es deixa re-crear parcialment en els mots, i que es nega a qualsevol definició racional.
Potser els qui pensen que aquesta concepció de la poesia en la nostra època ja ha quedat desfasada i que és una mica ingènua, se sorprendran en llegir els testimonis següents. Neruda concebia els orígens de la poesia (i els del poeta) quasi com una condició metafísica que ve d’una altra dimensió, engendrada en un pla sobrehumà, en un Més Enllà místic, molt proper al que és diví i inabastable. Compartia amb Vicente Huidobro aquest concepte misteriós i secret que havia de sustentar la poesia. Huidobro es considerava, com a poeta, com una espècie de petit déu. Neruda considerava que el poeta era una mena de mèdium amb la capacitat de recollir certs missatges o codis que de la Naturalesa o de l’univers emanaven. El poeta, no qualsevol humà, era l’ens seleccionat per a descodificar aquests missatges. És a dir, per a Neruda ser poeta no és simplement una vocació, ni tan sols un talent, sinó més aviat una predestinació inapel·lable i grandiosa: el poeta era escollit per la providència per a rebre, en qualitat d’antena o receptacle, els missatges transcendentals de l’univers. D’aquesta forma d’entendre el fet poètic s’esdevé la creença de Neruda en la poesia com a entitat capaç de transformar la societat i, per tant, el món. Si la poesia té orígens divins, esòterics i poderosos, aleshores ella ha de poder canviar la societat organitzada en el món físic.
Un altre exemple seria el d’Antonio Gala, per a qui la poesia és un do que et donen, i el poeta, per tant, seria tan sols un vehicle. En paraules de Luis García Montero: «Antonio parla d’una tradició de llarg esperit: la visió platònica del poeta és la veu posseïda pels déus. Això és el que es troba en el prestigi del gènere i en l’imaginari de la gent».
La majoria de poetes actuals han desdivinitzat el procés de creació poètica, però continuen creient en la inspiració, com Narcís Comadira, i en la poesia com a sistema de coneixement de si mateixos i del món. Però ara aquest coneixement no prové del món diví o Món de les Idees platònic, sinó de l’experiència interior, que per a Àlex Susanna és «un territori per a molta gent força desconegut on en canvi poden passar moltes coses: és més, la nostra estabilitat —i fins potser un mínim confort— depenen en gran part del fet que hi passen coses i que les sapiguem veure». I afegeix que la gestió d’aquest món interior requereix control: «Aquest control sols pot venir d’un cert coneixement, i el coneixement ens el pot donar la meditació o la poesia, que no deixa de ser en molts casos una forma de meditació, de construcció de sentit». Aquesta concepció de la poesia com a instrument d’introspecció i d’adquisició de saviesa també la tenia Vinyoli: «ajuda l’home a retornar als seus centres profunds, on penso que és bo per a tothom de perdre peu alguna vegada perquè en prové un saber no desdenyable en cap circumstància». Sembla que la creació poètica et permet obrir una porta cap a una part de tu que desconeixies o només intuïes vagament; el món interior i les seues veritats se’ns presenten més diàfanes justament a través del ressort de la creativitat i la reflexió poètica. Luis García Montero insisteix en la creació poètica com a recerca de la veritat durant el procés creatiu, com si la creativitat desfermara revelacions i intuïcions que a priori no teníem: «La poesia és un procés de coneixement. El poeta que quan s’asseu a escriure ho té tot clar i el que vol és aportar una veritat que és anterior al mateix poema empobreix molt el procés d’escriptura. (…) En el fons el que és interessant és convéncer-nos que la veritat no és un punt de partida sinó d’arribada». Curiosament, Francisco Brines pensa el mateix: «En la poesia sempre busque un motiu de revelació, descobrir alguna cosa que jo no sé de bell antuvi. Mai he escrit un poema sabent el que volia dir».
Procés de coneixement, descobriment, revelació, construcció de sentit… Sembla que la poesia, encara que no sapiem explicar-ho, realment ens fa accedir a un món de percepció superior, misteriós, més enllà de la ment, ja que moltes veritats sols les captem quan escrivim o meditem, com diu Àlex Susanna. D’alguna manera, la poesia ens salva, ens cura, ens reconforta, tal com afirmen alguns poetes com Antonio Lucas: «Pot ser que la poesia siga un artefacte inútil, però a mi m’ajuda a desxifrar el món, em salva del silenci»; J.M. Caballero Bonald: «Enfront d’una realitat a vegades tan escabrosa, per a mi la poesia exerceix un poder curador, i tinc l’esperança que això poguera ocórrer també a altres»; i també Joan Margarit: «és com si les paraules haguessin servit, en anomenar les coses, per establir una línia defensiva enfront del terror del món».
Aquesta mena de consol que aporta la poesia no l’experimenten només els qui l’escriuen, també els qui la llegeixen. Segons García Montero: «El lector descobreix molt de si mateix quan llegeix les pàgines dels seus escriptors preferits». Francisco Brines ho expressa molt bé: «La poesia és una gran defensa de l’individu i de la individualitat del ser humà. Com que es parla des de la vida i des de les emocions i tenim paregudes alegries i tristeses, el lector en la poesia no es busca a si mateix sinó que busca la veritat de l’altre». Joan Margarit va més enllà en l’apreciació de com ens transforma la poesia: «La poesia serveix per a introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni més ordre interior enfront del desordre continuat de la vida. (…) en acabar de llegir un bon poema ja no som els mateixos perquè ha augmentat el nostre ordre interior».
Ha de tindre el/la poeta cap do especial per a copsar aquestes revelacions o besllums de veritat? Biel Mesquida parla més aviat de disciplines: «L’escriptor és un caçador que ha de tenir aquestes disciplines: la solitud, l’atenció, l’observació i la sensibilitat». Joan Margarit és més taxant i afirma que la poesia no és democràtica: o naixes poeta o no tens res a fer. Escriure poesia per a ell no és un ofici o una professió, ser poeta és una manera de ser o d’estar en el món. Assenyala, a més, com a requisit imprescindible, l’autoconeixement: «Penso que qui escriu bona poesia es coneix profundament. Coneix els seus itineraris interiors i pot circular-hi a través d’ells». En aquest sentit, el poeta, en la seua recerca interior de veritat, esdevé una mena de místic: «Es podria dir que el poeta pertany a una mena rara de místic, capaç d’explicar el que ha vist, (…) com si la poesia permetés penetrar una altra vegada —amb prudència, sempre custodiats per les paraules— en la gèlida infinitud que comença rere la barrera protectora del llenguatge, allí on els místics ens diuen que han estat però sense que puguin explicar-nos què han vist». El poeta libanés Adonis exigeix del/de la poeta una qualitat més inefable i poderosa: «No s’ha de resar, ni descriure ni transmetre el món, sinó que s’ha il·luminar el món, els poemes han de ser llum on es reflecteixi el món».
Comptat i debatut, la poesia té una dimensió profunda, transcendent i inabastable, que només podem intuir. Fa més de dos mil anys van preguntar al poeta xinés Qu Yuan què era la poesia. Es va quedar pensant en la resposta i mai més va parlar…