Ofici de lector, 23/01/2011
Josep Lluís Abad, L’amor. Edició digital, espaiclaudator.blogspot.com, 2011
És un plaer haver de parlar del llibre d’un amic, i més si això comporta glossar una novetat estricta, una submissió -voluntària i joiosa- als nous imperatius tecnològics. Josep Lluís Abad, el poeta de la Vilavella, l’ànima de l’Espai Claudàtor, ha publicat (¿encara en podrem dir així?) un nou poemari, però aquesta vegada ho ha fet en format únicament digital. L’amor, que així es diu el llibre de versos, és un conjunt de poemes clàssics, haikús i tankes que només podem trobar a la xarxa. No té virtualitat matèrica, ni corresponent en paper.
Fart dels premis i d’anar a pidolar a les editorials (que sempre responen el mateix: només es poden publicar els poemaris que hagen estat guardonats en algun premi), Josep Lluís ha tirat pel carrer d’enmig. Ha decidit, però, innovar. No hi ha massa llibres electrònics, encara. L’amor n’és un d’ells. Ve a sumar-se així a l’ampla autovia del futur, mentre els qui encara fem llibres impresos el veiem passar amb enveja. I és així com ens entra, de sobte, una nostàlgia inconcreta i estúpida.
Diu Marisol González, en el pròleg de l’opuscle, que aquest és el llibre “més sorprenent" i també “més profund" d’Abad. Alhora, insinua que aquest és “un llibre escrit per un home que es considera feliç". Estic d’acord amb la primera apreciació, però no amb la segona. Ja va explicar el savi Fuster que “un home feliç no sent necessitat d’expressar-se". La felicitat és una meuca elusiva -o potser al·lusiva- que no deixa treballar. Per a cercar l’expressió -l’expressió bella i perfecta- cal alguna dosi d’infelicitat en vena, alguna insatisfacció més o menys profunda, certa mena d’inadequació entre nosaltres i el món. D’aquest décalage naix la poesia de Josep Lluís Abad. I, si té algun valor, és precisament aquest.
Explica l’autor en el postfaci que la “inspiració" per a dur a terme el seu projecte li vingué de la lectura del poemari L’odi(2005) del versaire d’Alzira Josep Ballester. És una excusa tan bona com qualsevol altra. Tots dos, Ballester i Abad, em sembla que han sigut lectors amatents d’un vell títol meu, Física dels límits (2001). A partir de tot això, Josep Lluís Abad ha dut a terme una prospecció lírica de molt bona factura, que mereixeria recaptar bona cosa de lectors.
El poeta té un anhel de veritat i de sinceritat que bolca a les seues creacions. El seu lema?: “Veure’ns a través del cristall sense cap altra purpurina que la sola carn". Per a aquest despullament íntim, cal un suprem esforç, un esforç tel·lúric: “Fins on puga, em buidaré del silenci de les pedres". És així com l’ausiasmarquià “la carn vol carn" (que tan emocionava Vicent Andrés Estellés) es converteix, en un intel·ligent joc de paraules, en “el vol carn vol, el meu cor canta". I tot això és L’amor. Si n’haguera de destacar alguna cosa més, citaria la perfecció del poema “Els qui emmudeixen, venuts…" i la rara precisió intertextual d’aquesta tanka:
Voldràs escriure
–com el sol en la vinya–
fruits saborosos.
Escrit en una ipod, publicat en un blog, L’amor és un bell poemari per al nostre present. No us oblideu de llegir-lo.